La passivitat de l'abstenció

L’abstenció és un fenomen misteriós i obscur. Ja fa uns anys que se’n parla, de l’abstenció. Normalment tothom que l’esmenta acaba dient que els polítics haurien de fer autocrítica i, per la seva banda, els polítics practiquen el mea culpa i garantitzen l’autocrítica. Però la realitat és que l’abstenció és la que és i de moment només ha fet que augmentar. És clar que som davant d’un problema que afecta a tota la societat, no només a les classes dirigents. No escric aquestes ratlles per analitzar l’abstenció, car no soc sociòleg ni politòleg. Però si que m’agradaria ressaltar certs aspectes que m’han fet pensar.

Sempre he defensat els abstencionistes. Penso que no anar a votar té el mateix valor que fer-ho i no necessàriament significa passotisme i indiferència. No obstant l’abstenció al nostre país és passiva. Que el 50% de la població no vagi a votar és prou significatiu com perquè ens fem aquesta pregunta: què proposen els abstencionistes? Qui son? Què pensen? A la II República els teníem més o menys localitzats ja que era la immensa massa social de la CNT-FAI que no votava seguint uns postulats amb els que perseguien uns objectius concrets. Però avui això ja no existeix, o existeix en un grau infinitament més petit. A la Catalunya d’avui els sindicats (fins i tot els històricament grans) han perdut influència i militants fins a ser gairebé anecdòtics. La majoria s’han pervertit convertint-se en apèndix de partits polítics, renunciant a l’essència de la seva existencia i la seva raó de ser. A la Catalunya d’avui el món associatiu també ha perdut força i no crec que hi hagi cap partit polític amb més de 100.000 militants. Què passa, doncs?

Si arribem a la conclusió que l’abstencionista mig és crític amb els polítics i en com estant anant les coses; per què no fa res per canviar-les? Em sembla correcte que no vagi a votar, però no puc entendre l’abstenció com un fenomen passiu, car sinó el que s’està fent és donar corda als polítics i estrènyer el cercle viciós en el que es mouen. L’abstenció (i la no-abstenció també) ha d’anar acompanyada sempre d’una posició militant; d’un activisme polític i uns objectius concrets com la CNT-FAI dels anys trenta. No m’agrada generalitzar, però dóna la sensació que la meitat dels catalans no saben el què volen. Llavors s’exigeix als polítics que posin solucions, que facin quelcom, quan qui hauria de posar solucions és la societat civil i concretament els abstencionistes. Des del meu punt de vista aquesta és una posició de molt poca maduresa democràtica, talment com si estiguéssim acostumats a que ens tutelin, a no intervenir en la vida política. Crec no estar equivocat a l’afirmar que és una reminiscència del franquisme.

Potser m’equivoco, però la sensació que em dóna és aquesta. Passivitat i contradicció. Poca definició de les idees i molta, molta mandra de canviar les coses.

Joan Mas i Morral
22-06-2007