Posant oli al Bloc

Fa dies que no escric en el bloc. Unes setmanes enrrera era a Colòmbia de viatge amb el meu germà gran i el meu pare i, ara, estic en època d’exàmens. Demano disculpes a totes aquelles persones que seguien el meu bloc per l’abandó al qual l’he abocat aquestes últimes setmanes. No és que m’hagi oblidat d’ell, és que tinc altres coses al cap i no se m’acudia què dir. He deixat molts escrits a mig fer perquè no sabia exactament què dir ni com dir-ho. És ara, justament enmig les setmanes d’exàmens, quan la meva musa particular m’ha picat el crostó... Jo soc així: quan tothom em pressiona perquè faci alguna cosa (en aquest cas estudiar i, creieu-me, la meva família és molt pesada) tinc tendència a fer qualsevol cosa menys la que s’espera o es desitja de mi. I és ara, a quarts de quatre de la matinada, quan em disposo a actualitzar el bloc. Soc foll!

Hi ha tants motius per a crear un bloc personal com blocs personals hi ha. Quan vaig decidir fer el meu tenia clar que, bàsicament, hi parlaria de política i actualitat. Tanmateix, com podeu comprovar a l’arxiu, he parlat també d’una de les meves grans passions: el cinema. Sembla que la rigurosa actualitat provoqui a parlar del trencament de l’alto el foc d’ETA o, anant un xic endarrera, de les eleccions municipals. Però no vull forçar la màquina. Més endavant potser donaré la meva opinió sobre l’abstenció, els corrents interns d’ERC i algunes cosetes més. Amb aquest escrit vull renovar les energies i engrescar-me a mi mateix a continuar escrivint en aquest bloc que, per cert, ja té més d’un any.

Tothom, sigui un infant o un vell, pobre o ric, de dretes o d’esquerres, té alguna cosa a dir. Quan algú obre un bloc és que sap que com a mínim les coses que hi penjarà li interessarant a ell mateix. Es parli de política, futbol, llibres o coses personals, un bloc és sempre un exercici excel·lent per a ordenar i pensar. Si després el llegeix algú o no no té importància. L’important és que durant una estona hom està tot sol, davant l’ordinador, escrivint, pensant, ordenant, processant, materalitzant els seus pensaments, vivències, opinions, observacions... Personalment aquest bloc m’ha ajudat a processar la informació d’una manera diferent, és a dir, quan llegeixo una notícia, escolto una tertúlia, llegeixo un llibre o miro una pel·lícula que m’interessa penso en com ho escriuré en el bloc. En alguns artícles he hagut de contrastar notícies i buscar informació complementària per tal de completar-lo o, senzillament, tenir una visió més panoràmica del tema en qüestió. Aquest és un exercici saludable que m’enriqueix i del que n’estic orgullós. Ara el que m’agradaria és ser més constant i escrupulós a l’hora de fer-lo.

Quan escric, sigui un artícle d’opinió o una història, m’ho passo malament. No sé si era Marcel Proust que deia “Escriure és l’acte més dolorós i a la vegada plaent que he fet mai”. M’identifico plenament amb aquesta frase. A mi em costa escriure, em fa mandra, em produeix desànim, frustració i algunes vegades desesperació; però m’agrada. M’agrada fins al punt que ara fa un any i uns mesos vaig obrir aquest bloc per tal de forçar-me a mi mateix a continuar escrivint, a utilitzar l’escriptura com a excusa i expiació. No menteixo quan dic que la meitat dels artícles que hi he escrit no m’agraden, no pas pel contingut, sinó per la manera en com els he escrit. I és que a mi no m’agrada com escric! Però un no sé què m’empeny a continuar escrivint, a fer-ho cada vegada sense menys miraments, a lliscar pel paper com un vaixell a alta mar i com el mariner més ferèstec, lluitar contra les inclemències del temporal per a recollir un fruit que se’m presenta cada vegada més obscur i llunyà.

Ara són tres quarts de cinc de la matinada. Porto exactament una hora escrivint això i la raó per la qual ho faig encara m’és desconeguda. Com deia al començament, estic d’exàmens. El dimarts tinc el primer i jo aquí actualitzant el bloc. Quan he començat a escriure tenia tres alternatives: dormir, estudiar o fer qualsevol altra cosa. Com que no tinc son, la primera l’he descartada i la segona perquè era massa tard. Soc conscient que si era massa tard per estudiar també ho era per actualitzar el bloc; vist una hora després he arribat a la conclusió que si hagués escollit la segona opció ja portaria una hora estudiant. Tècnicament he llançat el temps per la borda. Però m’és igual. Al meu costat hi ha un cendrer amb tretze cigarretes consumides i la que fa catorze la tinc a la boca. Fumo perquè no m’importa la meva salut. Actualitzo el bloc perquè no m’importa el meu futur acadèmic. Carpe diem, que diuen els bohemis abans d’empassar-se un got d’absenta. Al cap i a la fi els problemes de salut se solucionen amb la mort i els exàmens suspenent. O aprovant al setembre... Veieu! El meu subconscient em juga males passades. Millor que vagi a dormir.

Joan Mas i Morral
08-06-2007