Sobre els corrents interns a ERC

A l’anterior artícle vaig dir que parlaria dels famosos “corrents interns d’ERC”. Dic famosos perquè els medis de comunicació catalans, especialment TV3, no paren de parlar del tema. Ja sé que un medi de comunicació té el deure d’informar sobre el que passa al nostre entorn, i més si és pública i fa referència a la política i l’actualitat del nostre país. Tanmateix, l’interès malaltís d’alguns medis a examinar els budells d’Esquerra, encara que sigui a tall informatiu, fa olor a socarrim. Ara sembla que ERC sigui l’únic partit amb “corrents internes” i opinions crítiques. L’execució pública i política de Maragall no tigué la dimensió mediàtica que té avui dia els “corrents interns” d’Esquerra. I els problemes de protagonisme entre Duran i Lleida i Artur Mas, on en alguns municipis s’ha traduït amb baralles físiques entre CDC i UDC (recordem Banyoles al 2003 o Girona fa uns mesos) són de menor trascendència informativa que el debat intern a ERC. Com és obvi, això alimenta l’argument anti-ERC per excel·lència: la poca seriositat del partit, la seva inestabilitat i la seva infantilització. No crec que això sigui casualitat. És més, crec seriosament que alguns periodistes segueixen consignes ben clares i directes. ERC és un partit incòmode: amb corrents interns o sense.

Dit això, i ja que hi estem ficats, donaré la meva opinió sobre el tema. Sembla com si tots els militants haguéssim de prendre una posició: Puigcerconians. Carodistes, Reagrupamentistes i els nous, mig encapçalats per Uriel Bertran, els d’Esquerra Independentista. Res més lluny de la veritat! Jo vaig donar suport a Joan Carretero en el seu primer manifest, que avui continua essent vàlid; però encara (i dic encara perquè no sé pas què faré) no m’he adherit a Reagrupament. I ho vaig fer perquè aquella era l’única veu crítica que sonava a ERC en aquell moment. Segueixo pensant que la convocatòria d’un Congrés Nacional és important i necessària, i continuo pensant, i els arguments se m’acumulen a mesura que passa el temps, que s’ha de repensar la línia estratègica del partit. D’altra banda no sé si el canvi radical de l’Executiva sigui la millor solució; però si que penso que alguns n’haurien de saltar. Arribats a aquest punt em sembla natural que les coses hagin de canviar, també en aquest punt. Puigcercós va dir un dia que els partits estan formats per persones. És tant obvi que, seguint el mateix argument, les persones que s’han equivocat i s’equivoquen en la direcció del partit han de deixar de dirigir-lo.

Deia que els arguments se m’acumulen. És cert. La reedició del tripartit a l’any passat no em va entusiasmar. Potser no aniria tant lluny com Reagrupament en afirmar que Esquerra s’està satel·litzant, però estem arreglats si ens creiem que algun dia convertirem en Montilla i el PSC en independentistes, tal i com va afirmar ahir en Xavier Vendrell al programa els Matins. Si estem al govern és per projectar el nostre ideari i les nostres idees. Fer-les realitat. Si som un partit independentista s’ha de notar en la gestió, en les declaracions públiques dels nostres consellers i diputats i en els tractes i condicions amb els socis. I això avui no es nota. No dic que s’hagi de trencar amb el PSC; dic que s’ha de marcar perfil i no només de cara a la galeria. La gestió no és neutra, com ens vol fer creure en José Montilla i els buròcrates socialistes. La gestió pública consisteix en prendre decisions. I això sense parlar de la pallassada de la direcció en el debat sobre el nou estatut ara fa un any, la proposta avortada de l’Executiva de canviar els estatuts del partit per a suprimir l’assamblearisme (que no és res més que l’intent de blindar-se de cara la militància), la votació sistemàtica i gairebé sense condicions dels pressupostos de l’estat durant les primeres legislatures del primer tripartit... Tot això, com deia, s’acumula i s’acumula i lògicament acaba derivant en veus crítiques dins del partit i fins en moviments consolidats com Reagrupament.

D’altra banda tampoc acabo d’entendre el posicionament de la Direcció Executiva enfront d’aquestes veu crítiques. Primer de tot es neguen a convocar un Congrés Nacional per a parlar-ne, per a fer balanç de tots aquests anys, moguts i intensos, amb tots els militants. Que potser tenen por d’alguna cosa? Totes les declaracions públiques dels dirigents van enfocades a la satanització de Carretero i les veus crítiques, i fins se les ha titllat públicament de deslleials. En tot això hi ha quelcom de visceral que em preocupa i em neguiteja; talment com si s’avergonyíssin de que ERC és un partit assambleari, on tothom hi pot dir la seva quan hauria de ser un motiu d’orgull i fins un reclam electoral i de propaganda de cara els electors i la ciutadania. Amb aquest panorama no m’extranya que hi hagi sectors de la militància que demanin el cap de l’Executiva...

Sempre he estat a favor del sistema electoral per llistes obertes, a l’estil anglès o fins i tot nord-americà. Aquesta és l’única manera de separar el poder executiu del legislatiu i acabar d’una vegada per totes amb la xacra de l’estructura dels partits polítics. Els representants del poble han de passar compte amb el seu electorat, no pas a l’estructura, sempre jerarquica i profundament burocratitzada d’un partit polític. Als EUA és natural i normal que un diputat o senador republicà voti negativament a una proposta que prové de membres del seu propi partit. En comptes aquí fins hi ha lleis que penalitzen els malanomenats “trànsfugues” i s’imposen multes a diputats que voten diferent a com diu la direcció del seu partit. Això és el que crea situacions surrealistes i ridícules com les que viu ERC avui.

Des del meu punt de vista és clar que Esquerra necessita fer una reflexió en profunditat, on tothom hi pugui dir la seva i s’arribi a un concens. I això només és possible convocant un Congrés Nacional extraordinari perquè sinó el que estarem fent és allargar sine die aquesta situació absurda que només fa que desgastar la imatge pública del partit i donar carronya als mitjans de comunicació. Així doncs, dóno suport a la convocatòria d’una assamblea general de cara la tardor, a la reconstrucció d’una línia estratègica que abarqui no només la vessant electoral i electoralista del partit sinó també la seva projecció ideològica i la renovació de l’Executiva. Potser no total però si parcial.

Joan Mas i Morral
15-06-2007