Valoració de les eleccions espanyoles

Les últimes eleccions espanyoles han tornat a constatar per desena vegada els immensos buits democràtics del règim que nasqué després de Franco. L'anomenada “jove democràcia” espanyola se'ns presenta als ciutadans com un sistema que tendeix indefectiblement al bipartidisme. Els medis de comunicació han beneït sense pensar-s'ho aquella aberració periodística que han anomenat cara a cara, titllant-la fins i tot de “debat que passarà als annals de la història periodística”. Per si fora poc el sistema electoral consagra una espècie de “dictadura dels partits”, on els diputats han de votar el que diu el partit de manera monolítica. Fins i tot hi ha lleis que penalitzen aquells diputats que tenen la gosadia de votar diferent a la del seu partit, reforçant així les estructures burocràtiques i viciades dels partits polítics.

Perquè una democràcia funcioni hi ha d'haver un escupulós respecte a les formes. En aquest sentit, i malgrat el sistema, els medis de comunicació haurien d'haver presentat en Rajoy i en Zapatero com a simples caps de llista per Madrid i no pas com a candidats a la presidència del govern. No respectar aquest principi elemental d'una democràcia parlamentària és el mateix que violar l'essència de la mateixa. Que quedi clar: els ciutadans no decideixen qui serà el president del govern sinó que escullen a una sèrie de persones que decidexen per ells. Com que aquests diputats obeeixen a les directrius d'uns partits polítics i no pas a les seves idees personals ni als interessos dels seus respectius territoris és previsible saber què votaran abans que ho facin. A l'estat espanyol no existeix una clara separació entre el poder executiu i el legislatiu. Per acabar-ho d'adobar, la idea de modificar la llei electoral per a penalitzar i limitar el poder i influència dels partits anomenats nacionalistes està guanyant adeptes entre els espanyols.

Però el més decepcionant de tot han estat els resultats a Catalunya. El PSOE treu uns resultats històrics assolint vint-i-cinc diputats i essent la primera força a les quatre províncies amb diferència. Els analistes diuen que el vot útil contra el PP ha estat la clau de la victòria del PSOE a Catalunya. No deixa de ser sorprenent que després d'una legislatura farcida d'estafes, mentides i despropòsits es tingui més en compte les actuacions del PP a l'oposició que no pas la pèssima gestió del PSOE al govern de l'estat. Aquest fenomen, sumat al fet que a les eleccions espanyoles la participació a Catalunya es dispara un 20%, em condueix a la conclusió que el nostre país es troba en una fase d'espanyolització molt avançada. La majoria de catalans continuen veient la política en termes espanyols i a l'hora d'anar a votar no els importa que Espanya robi gairebé 2000 euros l'any a cada català, que la ministra de foment ens insulti i es burli de nosaltres, que s'incompleixin promeses i acords amb la Generalitat o que es violi sistemàticament la nostra sobirania.

Si les coses no canvien és molt possible que el segle XXI sigui l'última etapa del trist, injust i malaurat viatge que començà l'onze de setembre de l'any 1714 i que ens està conduint directament a la ruïna.

Joan Mas i Morral
11-03-2008

Una democràcia indecent

Aquests dies de pre-campanya per a les eleccions espanyoles del 9 de març s'està constatant la poca o nul·la cultura democràtica de l'estat espanyol i dels seus polítics. Apart de tenir un sistema hermètic, on els ciutadans només pinten quelcom cada quatre anys, tenim la mala sort (o no) de disposar d'un dels Poder Judicials més tendenciosos del món. L'altre dia llegia que la justícia espanyola és la número 46 del món en imparcialitat i la 64a en independència, per sota de països com Botswana i Uganda. Aquesta baixa qualitat de les insititucions i del sistema s'està veient amb nitidesa aquests dies de pre-campanya, on la justícia està essent utilitzada pel govern del PSOE (el de l'alegria i el talante) per a il·legalitzar partits polítics, tancar diaris i empresonar a líders sindicals i representants de l'esquerra nacionalista basca. Aquest procés, farcit de manifestes irregularitats, persegueix l'objectiu de dinamitar el País Basc i el procés sobiranista engegat per Ibarretxe així com de demostrar que el PSOE és igual de dur que el PP en la lluita contra ETA. Tot plegat un espectacle dantesc i esperpèntic de com es poden violar drets fonamentals com a la llibertat d'expressió, el dret de reunió i l'essència mateixa de la democràcia per interessos electorals. I és que la classe política espanyola, la d'ahir, la d'avui i la de demà situa Espanya com un valor superior al de la llibertat i és capaç de fer el que faci falta per imposar la “sagrada unitat”. En aquest sentit és igual qui governi, uns ho faran amb “alegria” i “talante” i els altres no; però el fet és que tots dos partits han utilitzat, utilitzen i continuaran utilitzant aquesta democràcia de pa sucat amb oli per a la uniformització de l'estat.

És decebedor constatar com “l'Espanya plural” de Zapatero continua utilitzant la tortura i la persecució policial i judicial contra tots aquells que no combreguen amb ells. Segurament amb el PP seria pitjor, però això només certifica que la indecència d'aquesta democràcia no té límits.

Joan Mas i Morral
12-02-2008

[Cinema] Persona

Títol Original: "Persona"
Director: Ingmar Bergman
Gènere: Drama
Duració: 81 min.
Actors: Bibi Andersson, Liv Ullmann, Jörgen Lindström,...

Deu fer cinc anys que el meu pare i jo vam anar al Teatre Principal d'Olot a veure Persona un dimarts per la nit. La Filmoteca de Catalunya organitzava un cicle de Bergman i vam decidir veure aquesta pel·lícula. Erem poca gent a la platea del teatre, però recordo perfectament la impressió que causà aquesta obra mestra entre el públic. Quan acabà la pel·lícula el meu pare em digué, mig atordit, que necessitava veure-la una altra vegada per poder entendre les subtileses que amagava el film. I és cert. Ara que la tinc en DVD i després de tornar-la a veure amb calma la sensació que tinc és que Persona és un pou sense fons. És una obra mestra del cinema i, com a tal, pot ser interpretada i reinterpretada al llarg dels anys i els segles com una novel·la de Dostoievky o Stendhal.

Persona (1966) narra la història d'una actriu (Bibi Andersson) que deixa de parlar de sobte i sense motiu aparent. Sembla que físicament i psíquica està sana, però a l'hospital decideixen traslladar-la a una casa vora el mar juntament amb una infermera (Liv Ullmann). A poc a poc es crearà una amistat entre les dues noies que arribarà a la confusió i la suplantació de personalitats. Bergman explora en Persona els racons més obscurs de la condició humana i la por al buit; al no-res. Tanmateix el film se'ns mostra, ja des de bona començament, com una obra manipulada pel director en un joc d'imatges i conceptes que ens trasllada novament en la fina frontera entre realitat i fantasia.

Des del meu punt de vista Persona representa un dels cims de la història del cinema. És un poema que incentiva tots els sentits i recrea la imaginació. Viatjar amb Bergman és el mateix que viatjar dins d'un mateix i explorar els racons més foscos de la condició humana. És una pel·lícula indispensable, única i gairebé obligatòria per a tots aquells que els hi agrada el cinema.

Joan Mas i Morral

14-09-2007

Rèquiem per Xirinacs

Aquesta terra meva és rocallosa,
esquerpa i amb olor de romaní,
aigües ocultes, gredes mil·lenàries,
records de foc i gespes de setí.

Aquesta terra, que jo estimo, és ampla,
prenyada d'ombres blaves que es gronxen pel camí,
arbres que ensumen fredes primaveres,
cabdells de boira a l'alfa del matí.

És un recull d'indrets fets de silenci
on el temps llisca i passa clandestí
deixant un rastre d'hores perfumades,
mentre els records floreixen prop de mi.

Aquesta terra, amics, que ara trepitjo,
la sento a dintre meu; és most d'un vi
que encén els sentiments i el cor eixampla,
i vull que sigui ella el meu darrer coixí!

Joan Mercader


Lluís Maria Xirinacs és un referent, és la màxim expressió del compromís i la constància. Xirinacs és sinònim de fermesa, valentia, lluita, sinceritat i llibertat. Que la seva vida sigui el mirall de la nostra consciència.

Sempre et recordarem!

La passivitat de l'abstenció

L’abstenció és un fenomen misteriós i obscur. Ja fa uns anys que se’n parla, de l’abstenció. Normalment tothom que l’esmenta acaba dient que els polítics haurien de fer autocrítica i, per la seva banda, els polítics practiquen el mea culpa i garantitzen l’autocrítica. Però la realitat és que l’abstenció és la que és i de moment només ha fet que augmentar. És clar que som davant d’un problema que afecta a tota la societat, no només a les classes dirigents. No escric aquestes ratlles per analitzar l’abstenció, car no soc sociòleg ni politòleg. Però si que m’agradaria ressaltar certs aspectes que m’han fet pensar.

Sempre he defensat els abstencionistes. Penso que no anar a votar té el mateix valor que fer-ho i no necessàriament significa passotisme i indiferència. No obstant l’abstenció al nostre país és passiva. Que el 50% de la població no vagi a votar és prou significatiu com perquè ens fem aquesta pregunta: què proposen els abstencionistes? Qui son? Què pensen? A la II República els teníem més o menys localitzats ja que era la immensa massa social de la CNT-FAI que no votava seguint uns postulats amb els que perseguien uns objectius concrets. Però avui això ja no existeix, o existeix en un grau infinitament més petit. A la Catalunya d’avui els sindicats (fins i tot els històricament grans) han perdut influència i militants fins a ser gairebé anecdòtics. La majoria s’han pervertit convertint-se en apèndix de partits polítics, renunciant a l’essència de la seva existencia i la seva raó de ser. A la Catalunya d’avui el món associatiu també ha perdut força i no crec que hi hagi cap partit polític amb més de 100.000 militants. Què passa, doncs?

Si arribem a la conclusió que l’abstencionista mig és crític amb els polítics i en com estant anant les coses; per què no fa res per canviar-les? Em sembla correcte que no vagi a votar, però no puc entendre l’abstenció com un fenomen passiu, car sinó el que s’està fent és donar corda als polítics i estrènyer el cercle viciós en el que es mouen. L’abstenció (i la no-abstenció també) ha d’anar acompanyada sempre d’una posició militant; d’un activisme polític i uns objectius concrets com la CNT-FAI dels anys trenta. No m’agrada generalitzar, però dóna la sensació que la meitat dels catalans no saben el què volen. Llavors s’exigeix als polítics que posin solucions, que facin quelcom, quan qui hauria de posar solucions és la societat civil i concretament els abstencionistes. Des del meu punt de vista aquesta és una posició de molt poca maduresa democràtica, talment com si estiguéssim acostumats a que ens tutelin, a no intervenir en la vida política. Crec no estar equivocat a l’afirmar que és una reminiscència del franquisme.

Potser m’equivoco, però la sensació que em dóna és aquesta. Passivitat i contradicció. Poca definició de les idees i molta, molta mandra de canviar les coses.

Joan Mas i Morral
22-06-2007

Sobre els corrents interns a ERC

A l’anterior artícle vaig dir que parlaria dels famosos “corrents interns d’ERC”. Dic famosos perquè els medis de comunicació catalans, especialment TV3, no paren de parlar del tema. Ja sé que un medi de comunicació té el deure d’informar sobre el que passa al nostre entorn, i més si és pública i fa referència a la política i l’actualitat del nostre país. Tanmateix, l’interès malaltís d’alguns medis a examinar els budells d’Esquerra, encara que sigui a tall informatiu, fa olor a socarrim. Ara sembla que ERC sigui l’únic partit amb “corrents internes” i opinions crítiques. L’execució pública i política de Maragall no tigué la dimensió mediàtica que té avui dia els “corrents interns” d’Esquerra. I els problemes de protagonisme entre Duran i Lleida i Artur Mas, on en alguns municipis s’ha traduït amb baralles físiques entre CDC i UDC (recordem Banyoles al 2003 o Girona fa uns mesos) són de menor trascendència informativa que el debat intern a ERC. Com és obvi, això alimenta l’argument anti-ERC per excel·lència: la poca seriositat del partit, la seva inestabilitat i la seva infantilització. No crec que això sigui casualitat. És més, crec seriosament que alguns periodistes segueixen consignes ben clares i directes. ERC és un partit incòmode: amb corrents interns o sense.

Dit això, i ja que hi estem ficats, donaré la meva opinió sobre el tema. Sembla com si tots els militants haguéssim de prendre una posició: Puigcerconians. Carodistes, Reagrupamentistes i els nous, mig encapçalats per Uriel Bertran, els d’Esquerra Independentista. Res més lluny de la veritat! Jo vaig donar suport a Joan Carretero en el seu primer manifest, que avui continua essent vàlid; però encara (i dic encara perquè no sé pas què faré) no m’he adherit a Reagrupament. I ho vaig fer perquè aquella era l’única veu crítica que sonava a ERC en aquell moment. Segueixo pensant que la convocatòria d’un Congrés Nacional és important i necessària, i continuo pensant, i els arguments se m’acumulen a mesura que passa el temps, que s’ha de repensar la línia estratègica del partit. D’altra banda no sé si el canvi radical de l’Executiva sigui la millor solució; però si que penso que alguns n’haurien de saltar. Arribats a aquest punt em sembla natural que les coses hagin de canviar, també en aquest punt. Puigcercós va dir un dia que els partits estan formats per persones. És tant obvi que, seguint el mateix argument, les persones que s’han equivocat i s’equivoquen en la direcció del partit han de deixar de dirigir-lo.

Deia que els arguments se m’acumulen. És cert. La reedició del tripartit a l’any passat no em va entusiasmar. Potser no aniria tant lluny com Reagrupament en afirmar que Esquerra s’està satel·litzant, però estem arreglats si ens creiem que algun dia convertirem en Montilla i el PSC en independentistes, tal i com va afirmar ahir en Xavier Vendrell al programa els Matins. Si estem al govern és per projectar el nostre ideari i les nostres idees. Fer-les realitat. Si som un partit independentista s’ha de notar en la gestió, en les declaracions públiques dels nostres consellers i diputats i en els tractes i condicions amb els socis. I això avui no es nota. No dic que s’hagi de trencar amb el PSC; dic que s’ha de marcar perfil i no només de cara a la galeria. La gestió no és neutra, com ens vol fer creure en José Montilla i els buròcrates socialistes. La gestió pública consisteix en prendre decisions. I això sense parlar de la pallassada de la direcció en el debat sobre el nou estatut ara fa un any, la proposta avortada de l’Executiva de canviar els estatuts del partit per a suprimir l’assamblearisme (que no és res més que l’intent de blindar-se de cara la militància), la votació sistemàtica i gairebé sense condicions dels pressupostos de l’estat durant les primeres legislatures del primer tripartit... Tot això, com deia, s’acumula i s’acumula i lògicament acaba derivant en veus crítiques dins del partit i fins en moviments consolidats com Reagrupament.

D’altra banda tampoc acabo d’entendre el posicionament de la Direcció Executiva enfront d’aquestes veu crítiques. Primer de tot es neguen a convocar un Congrés Nacional per a parlar-ne, per a fer balanç de tots aquests anys, moguts i intensos, amb tots els militants. Que potser tenen por d’alguna cosa? Totes les declaracions públiques dels dirigents van enfocades a la satanització de Carretero i les veus crítiques, i fins se les ha titllat públicament de deslleials. En tot això hi ha quelcom de visceral que em preocupa i em neguiteja; talment com si s’avergonyíssin de que ERC és un partit assambleari, on tothom hi pot dir la seva quan hauria de ser un motiu d’orgull i fins un reclam electoral i de propaganda de cara els electors i la ciutadania. Amb aquest panorama no m’extranya que hi hagi sectors de la militància que demanin el cap de l’Executiva...

Sempre he estat a favor del sistema electoral per llistes obertes, a l’estil anglès o fins i tot nord-americà. Aquesta és l’única manera de separar el poder executiu del legislatiu i acabar d’una vegada per totes amb la xacra de l’estructura dels partits polítics. Els representants del poble han de passar compte amb el seu electorat, no pas a l’estructura, sempre jerarquica i profundament burocratitzada d’un partit polític. Als EUA és natural i normal que un diputat o senador republicà voti negativament a una proposta que prové de membres del seu propi partit. En comptes aquí fins hi ha lleis que penalitzen els malanomenats “trànsfugues” i s’imposen multes a diputats que voten diferent a com diu la direcció del seu partit. Això és el que crea situacions surrealistes i ridícules com les que viu ERC avui.

Des del meu punt de vista és clar que Esquerra necessita fer una reflexió en profunditat, on tothom hi pugui dir la seva i s’arribi a un concens. I això només és possible convocant un Congrés Nacional extraordinari perquè sinó el que estarem fent és allargar sine die aquesta situació absurda que només fa que desgastar la imatge pública del partit i donar carronya als mitjans de comunicació. Així doncs, dóno suport a la convocatòria d’una assamblea general de cara la tardor, a la reconstrucció d’una línia estratègica que abarqui no només la vessant electoral i electoralista del partit sinó també la seva projecció ideològica i la renovació de l’Executiva. Potser no total però si parcial.

Joan Mas i Morral
15-06-2007

Posant oli al Bloc

Fa dies que no escric en el bloc. Unes setmanes enrrera era a Colòmbia de viatge amb el meu germà gran i el meu pare i, ara, estic en època d’exàmens. Demano disculpes a totes aquelles persones que seguien el meu bloc per l’abandó al qual l’he abocat aquestes últimes setmanes. No és que m’hagi oblidat d’ell, és que tinc altres coses al cap i no se m’acudia què dir. He deixat molts escrits a mig fer perquè no sabia exactament què dir ni com dir-ho. És ara, justament enmig les setmanes d’exàmens, quan la meva musa particular m’ha picat el crostó... Jo soc així: quan tothom em pressiona perquè faci alguna cosa (en aquest cas estudiar i, creieu-me, la meva família és molt pesada) tinc tendència a fer qualsevol cosa menys la que s’espera o es desitja de mi. I és ara, a quarts de quatre de la matinada, quan em disposo a actualitzar el bloc. Soc foll!

Hi ha tants motius per a crear un bloc personal com blocs personals hi ha. Quan vaig decidir fer el meu tenia clar que, bàsicament, hi parlaria de política i actualitat. Tanmateix, com podeu comprovar a l’arxiu, he parlat també d’una de les meves grans passions: el cinema. Sembla que la rigurosa actualitat provoqui a parlar del trencament de l’alto el foc d’ETA o, anant un xic endarrera, de les eleccions municipals. Però no vull forçar la màquina. Més endavant potser donaré la meva opinió sobre l’abstenció, els corrents interns d’ERC i algunes cosetes més. Amb aquest escrit vull renovar les energies i engrescar-me a mi mateix a continuar escrivint en aquest bloc que, per cert, ja té més d’un any.

Tothom, sigui un infant o un vell, pobre o ric, de dretes o d’esquerres, té alguna cosa a dir. Quan algú obre un bloc és que sap que com a mínim les coses que hi penjarà li interessarant a ell mateix. Es parli de política, futbol, llibres o coses personals, un bloc és sempre un exercici excel·lent per a ordenar i pensar. Si després el llegeix algú o no no té importància. L’important és que durant una estona hom està tot sol, davant l’ordinador, escrivint, pensant, ordenant, processant, materalitzant els seus pensaments, vivències, opinions, observacions... Personalment aquest bloc m’ha ajudat a processar la informació d’una manera diferent, és a dir, quan llegeixo una notícia, escolto una tertúlia, llegeixo un llibre o miro una pel·lícula que m’interessa penso en com ho escriuré en el bloc. En alguns artícles he hagut de contrastar notícies i buscar informació complementària per tal de completar-lo o, senzillament, tenir una visió més panoràmica del tema en qüestió. Aquest és un exercici saludable que m’enriqueix i del que n’estic orgullós. Ara el que m’agradaria és ser més constant i escrupulós a l’hora de fer-lo.

Quan escric, sigui un artícle d’opinió o una història, m’ho passo malament. No sé si era Marcel Proust que deia “Escriure és l’acte més dolorós i a la vegada plaent que he fet mai”. M’identifico plenament amb aquesta frase. A mi em costa escriure, em fa mandra, em produeix desànim, frustració i algunes vegades desesperació; però m’agrada. M’agrada fins al punt que ara fa un any i uns mesos vaig obrir aquest bloc per tal de forçar-me a mi mateix a continuar escrivint, a utilitzar l’escriptura com a excusa i expiació. No menteixo quan dic que la meitat dels artícles que hi he escrit no m’agraden, no pas pel contingut, sinó per la manera en com els he escrit. I és que a mi no m’agrada com escric! Però un no sé què m’empeny a continuar escrivint, a fer-ho cada vegada sense menys miraments, a lliscar pel paper com un vaixell a alta mar i com el mariner més ferèstec, lluitar contra les inclemències del temporal per a recollir un fruit que se’m presenta cada vegada més obscur i llunyà.

Ara són tres quarts de cinc de la matinada. Porto exactament una hora escrivint això i la raó per la qual ho faig encara m’és desconeguda. Com deia al començament, estic d’exàmens. El dimarts tinc el primer i jo aquí actualitzant el bloc. Quan he començat a escriure tenia tres alternatives: dormir, estudiar o fer qualsevol altra cosa. Com que no tinc son, la primera l’he descartada i la segona perquè era massa tard. Soc conscient que si era massa tard per estudiar també ho era per actualitzar el bloc; vist una hora després he arribat a la conclusió que si hagués escollit la segona opció ja portaria una hora estudiant. Tècnicament he llançat el temps per la borda. Però m’és igual. Al meu costat hi ha un cendrer amb tretze cigarretes consumides i la que fa catorze la tinc a la boca. Fumo perquè no m’importa la meva salut. Actualitzo el bloc perquè no m’importa el meu futur acadèmic. Carpe diem, que diuen els bohemis abans d’empassar-se un got d’absenta. Al cap i a la fi els problemes de salut se solucionen amb la mort i els exàmens suspenent. O aprovant al setembre... Veieu! El meu subconscient em juga males passades. Millor que vagi a dormir.

Joan Mas i Morral
08-06-2007